Half UTSM 2014

18 d'octubre a les 12 del migdia, dia i hora per al meu nou repte, 44 km i 1884 m+

En la companyia de Quim, una vegada més ens disposem a disfrutar del nostre estimat running. La cursa comença desde Cabacés aprofitant la Ultra que comença i acaba a Cornudella per a les dos modalitats. Avui ho tinc molt clar, fa 4 dies que he acabat la verema, vinc cansat i mal entrenat, he d'anar a disfrutar sense pensar ni en temps ni en resultats.
En esta intenció començo, a un ritme cómode, que pronte deixara de ser tan tranquil com voldria per la forta calor que fa a aquella hora, un dia d'octubre massa calurós!
Passo pel primer control situat a la Figuera, en ganes i força, sortint del poble em posso a xerrar en un noi de Vinebre. Li explico que hi ha un bici-at a Vinebre i així anem allargant la conversa fins que, merda! No veiem cap cinta, ens hem perdut! Peguem mitja volta i tardo 12 minuts a arribar a la cruïlla que ens haviem despistat, mare!
Ara toca una forta baixada fins a la Villella Baixa, no paro d'avançar gent, se m'han trencat tots els plans, vull recuperar el temps perdut, un gran error.........
Quan arribo a la Vilella estic exhaust i content a la vegada perquè crec que acabaré recuperant el que he perdut. Pronte m'adono que res més lluny de la realitat, arriben ja les primeres rampes i som al km. 15. Això si que em fa molt mal anímicament apart del fisíc, clar. Arribo a la Vilella Alta en molta fatiga, bec molta aigua d'una font, segurament massa, ja m'he pres dos gels i un magnesi, i al cap ja em venen els primers pensaments, avui no acabaré.......
Surto camí d'Escala Dei sense aconseguir de treure'm del cap el pensament negatiu d'abandonar, la calor apreta, em costa molt córrer, estic molt fatigat, les rampes quasi són contínues, ho tinc decidit, no val la pena continuar.
Així arribo a Scala Dei, però la bona gent de l'organització em diuen que el bus no ve fins les 6, són les 3. M'animen a continuar, m'avituallo bé, i m'enganyo a mi mateix, vinga va, ho provaré. Marxo direcció la Serra Major del Montsant i al cap de poc les rampes són més insuportables que mai, només puc caminar, em costa respirar, en fin..............
Quan ja sóc a la senda per arribar al pas d'Escletxa m'assento a una sombra, parlo en un que esta 10 metres més enllà, i de sobte sento una veu de dalt que em crida, és Quim! Es sorprèn de que vagi detràs, li explico que m'he perdut, li dic que tiro ell que pot, però dec d'estar en un estat tan lamentable que diu que es queda en mi. Deprés de patir una mica emprenem el camí de tornada a Scala Dei. Finalment acabarem compartint el nostre primer abando en comú, jeje.
Pegant-li moltes voltes, podria treure moltes excuses o motius per a justificar el que m'ha passat, segurament alguna en raó, però ara només queda mirar endavant, hem d'apendre dels errors i continuar disfrutant d'això que ens agrada, Còrrer!
Fins la propera!